Los curtidores de Fez

El olor a piel está en todo Fez pero no se identifica hasta que se visita la zona de los curtidores. Se accede por una de las tiendas que lo rodean y se sube a la azotea, con un ramito de hierba buena para superar el olor. Decenas de tinajas de diferentes colores y productos se ven desde lo alto y hombres que se introducen en ellas para curtir y teñir la piel. Las tinajas blancas son de cal y las de colores se preparan con productos naturales. El olor es de excremento de paloma, que tiene amoniaco. Se curten pieles de cabra, camello y vaca. Trabajan a pleno sol 8 horas al día y en presencia de los miles de turistas que los visitan. El acceso es gratuito pero luego intentan colarte unas babuchas o alguna chaqueta de piel. El escenario es verdaderamente medieval y merece muchísimo la pena.

Medrasa

Las Medrasa o madrazas eran las escuelas coránicas en las que los niños entraban de pequeños y estudiaban, además del Corán, materias como la teologia, la matemática y la lengua, entre otras. La primera madraza se construyó en Iran, la segunda en Iraq y la tercera en Fes. Visitamos la madraza Shatarin, de 1670, que debe su nombre a que en ella también se trabajaba y se producían cuerdas que servían de cinturones. Las funciones de las madrazas eran 3: escuela, internado y mezquita. Los niños no podían salir de allí más que en tres ocasiones y durante una semana:

- en la fiesta post-ramadán
- en la fiesta del sacrificio del cordero
- en la fiesta por el nacimiento del profeta

La madraza solo proveía a los niños de pan, olivas y agua. El resto debía traerlo la família. Vimos una de las habitaciones, minúscula, sin luz y se alumbraban con velas. Los encerraban por fuera para que no pudieran escapar. En palabras de nuestro guía, una cárcel.

Fez

Las 3 ciudades que componen Fez (medina, melah y ciudad nueva) ocupan una enorme extensión.

Visitar la medina con guia es un infierno de paradas en tiendas concertadas, cooperativas de artesanos, etc. La unica que vale la pena es la de los curtidores. El guia cuesta entre 25 y 30€ por dia y hay que claramente negociar con él la visita o pasear por la medina será imposible! Es mejor pagar un poco más por la visita y pactar una ruta.

Los Riads en la medina son la mejor opción para alojarse pero recomiendo que estén cerca de la entrada a la medina. En la mayoría preparan cenas. Ir de noche a buscar un restaurante es prácticamente inviable, así que la cena en el Riad u otro Riad merece la pena.

Carretera de Ifrane a Fez

Septiembre 2009 - Ramadán

Uno de mis viajes a Al-Akhawayn coincidió con el último Ramadán, en septiembre de 2009. El ayuno comenzaba al alba y se ponía a las 18.50, hora prefijada y que venía indicada en todos los canales de televisión. El ayuno es total: comida, bebida y relaciones sexuales. Trabajábamos desde las 9.00 hasta las 15 horas, aproximadamente. El rendimiento de nuestros compañeros era el habitual pero nos comentaban que lo que más sufrían era no poder beber agua.

La puesta de sol se acompañaba de un "desayuno" (para nosotros cena) que incluía "harira", huevos, pastas, aceitunas, de todo....ya veis!

Hadija

Una fiesta de mujeres. Nos han puesto una kafta tradicional, un poco de maquillaje, y un nombre marroquí…..en mi caso, Hadija. El grupo de mujeres de la foto tocaban percusión durante la cena. Verduras, pollo relleno de cabello de ángel y limón, y té. Al finalizar la cena, el grupo comienza a cantar y, poco a poco, se va haciendo un corro en el que invitar a bailar, con ritmos árabes, a todas las mujeres de la fiesta. No hay ojos masculinos así que se puede bailar sensualmente sin problemas. Una fiesta inolvidable que agradezo enormemente a Yasmine y Latifa!

Ifrane: La petita Suïssa del Marroc

L’avió ha començat el descens vers l’aeroport de Fes-Saiss i no s’identifica clarament el paisatge. En principi, pensem que es tracta de núvols, però és neu. La primera impressió del Marroc és blanca i ho serà per tot el viatge. Hem sobrevolat l’Atles, una serralada muntanyosa que travessa el país i destí final d’aquest viatge, on descobrirem la localitat d’Ifrane, coneguda com la “petita Suïssa”del Marroc.

A uns 60 kilòmetres de l’antiga Medina de Fes, capital religiosa del Marroc, i a 1.600 metres d’altitud, es troba la petita vil•la d’Ifrane, amagada per la neu. En aquesta localitat d’estil suís, i a pocs kilòmetres d’una de les estacions d’esquí més importants del Marroc, hi viuen uns 12.000 habitants. El turisme és uns dels motors econòmics de la vil•la. Durant l’estiu, Ifrane pot arribar a acollir fins a 60.000 habitants gràcies al seu clima de muntanya que contrasta amb els més de 45 graus que pateixen les ciutats més properes com Fes o Meknès. Les cases de la vil•la deixen entreveure la riquesa d’ésser segona residència i en cap cas respecten un estil àrab sinó un disseny que més sembla Europa Central que no pas el Nord d’Àfrica. El conjunt provoca la sensació d’estar en un lloc privilegiat del país, ordenat, cuidat i mimat. No es diria que és part del Marroc si no fos per la quantitat d’homes que fumen asseguts en les terrasses, amb neu i tot, i per les dones que oculten els cabells sota mocadors de colors foscos.

Ens dirigim a la institució educativa de més prestigi del país, la Universitat Al-Akhawayn, fundada pel Rei Hassan II l’any 1993. Joves de classe alta del país cursen els seus estudis en un campus que respecta el disseny de la vil•la i que recorda esquemes anglosaxons. Passejar pel campus nevat i observar els estudiants vestits al més pur estil europeu i acompanyats dels inseparables MP3, torna a provocar una sensació de contrast entre una imatge típica del Marroc i la realitat d’aquest indret del país.

El poble no disposa de cap restaurant i per tant ens conviden al “Faculty Club”, espai on el personal acadèmic de la Universitat organitza celebracions. Es tracta d’una casa d’estil suís, bigues de fusta, catifes berbers, sofàs que envolten tota l’habitació central, llar de foc i quadres amb imatges del desert. Ens conviden a seure i ens expliquen que soparem cinc plats, tants com estovalles hi ha a la taula. La llar de foc s’agraeix. La temperatura exterior és de menys 5 graus i el primer plat ens ajuda a entrar en calor: la Harira. És la sopa tradicional del Marroc i es fa amb carn, verdures, arròs i un conjunt d’espècies que la fan molt aromàtica i amb nutrients molt necessaris en època de Ramadà. El segon plat té arrels andaluses, s’anomena Pastela, i és una pastís farcit de pollastre, verdures, ametlles, ceba, canyella i sucre. El component dolç dins d’un plat principal evoca una sensació d’exòtic i fa degustar el menjar amb més calma. La tercera sorpresa de la nit és el Couscous Royale, amb pollastre, mel, ceba i cigrons. En aquest punt del sopar, el Couscous confirma la delicada gastronomia marroquina que combina amb elegància productes de baix cost i tradició popular. Com a darrer plat dels considerats emblemàtics i absolutament mediterrani, ens ofereixen la Tajine, un estofat exquisit de vedella, llimona, olives, i espècies com el coriandre, el comí i el safrà. Per últim, una selecció de dolços i un te a la menta que ens ajudarà a afrontar la temperatura exterior.

És la gastronomia el fil de connexió cultural i social d’un país. Amb neu, fred, i un entorn que no acompanya a la fotografia clàssica d’un paisatge del Marroc, és en l’àpat on trobem les arrels mediterrànies que esperàvem. Ifrane ens permet comprovar la riquesa de contrast que podem descobrir en aquest país veí.