L’avió ha començat el descens vers l’aeroport de Fes-Saiss i no s’identifica clarament el paisatge. En principi, pensem que es tracta de núvols, però és neu. La primera impressió del Marroc és blanca i ho serà per tot el viatge. Hem sobrevolat l’Atles, una serralada muntanyosa que travessa el país i destí final d’aquest viatge, on descobrirem la localitat d’Ifrane, coneguda com la “petita Suïssa”del Marroc.
A uns 60 kilòmetres de l’antiga Medina de Fes, capital religiosa del Marroc, i a 1.600 metres d’altitud, es troba la petita vil•la d’Ifrane, amagada per la neu. En aquesta localitat d’estil suís, i a pocs kilòmetres d’una de les estacions d’esquí més importants del Marroc, hi viuen uns 12.000 habitants. El turisme és uns dels motors econòmics de la vil•la. Durant l’estiu, Ifrane pot arribar a acollir fins a 60.000 habitants gràcies al seu clima de muntanya que contrasta amb els més de 45 graus que pateixen les ciutats més properes com Fes o Meknès. Les cases de la vil•la deixen entreveure la riquesa d’ésser segona residència i en cap cas respecten un estil àrab sinó un disseny que més sembla Europa Central que no pas el Nord d’Àfrica. El conjunt provoca la sensació d’estar en un lloc privilegiat del país, ordenat, cuidat i mimat. No es diria que és part del Marroc si no fos per la quantitat d’homes que fumen asseguts en les terrasses, amb neu i tot, i per les dones que oculten els cabells sota mocadors de colors foscos.
Ens dirigim a la institució educativa de més prestigi del país, la Universitat Al-Akhawayn, fundada pel Rei Hassan II l’any 1993. Joves de classe alta del país cursen els seus estudis en un campus que respecta el disseny de la vil•la i que recorda esquemes anglosaxons. Passejar pel campus nevat i observar els estudiants vestits al més pur estil europeu i acompanyats dels inseparables MP3, torna a provocar una sensació de contrast entre una imatge típica del Marroc i la realitat d’aquest indret del país.
El poble no disposa de cap restaurant i per tant ens conviden al “Faculty Club”, espai on el personal acadèmic de la Universitat organitza celebracions. Es tracta d’una casa d’estil suís, bigues de fusta, catifes berbers, sofàs que envolten tota l’habitació central, llar de foc i quadres amb imatges del desert. Ens conviden a seure i ens expliquen que soparem cinc plats, tants com estovalles hi ha a la taula. La llar de foc s’agraeix. La temperatura exterior és de menys 5 graus i el primer plat ens ajuda a entrar en calor: la Harira. És la sopa tradicional del Marroc i es fa amb carn, verdures, arròs i un conjunt d’espècies que la fan molt aromàtica i amb nutrients molt necessaris en època de Ramadà. El segon plat té arrels andaluses, s’anomena Pastela, i és una pastís farcit de pollastre, verdures, ametlles, ceba, canyella i sucre. El component dolç dins d’un plat principal evoca una sensació d’exòtic i fa degustar el menjar amb més calma. La tercera sorpresa de la nit és el Couscous Royale, amb pollastre, mel, ceba i cigrons. En aquest punt del sopar, el Couscous confirma la delicada gastronomia marroquina que combina amb elegància productes de baix cost i tradició popular. Com a darrer plat dels considerats emblemàtics i absolutament mediterrani, ens ofereixen la Tajine, un estofat exquisit de vedella, llimona, olives, i espècies com el coriandre, el comí i el safrà. Per últim, una selecció de dolços i un te a la menta que ens ajudarà a afrontar la temperatura exterior.
És la gastronomia el fil de connexió cultural i social d’un país. Amb neu, fred, i un entorn que no acompanya a la fotografia clàssica d’un paisatge del Marroc, és en l’àpat on trobem les arrels mediterrànies que esperàvem. Ifrane ens permet comprovar la riquesa de contrast que podem descobrir en aquest país veí.
